Comentem una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 8 de gener de 2019 sobre un acomiadament qualificat per aquest Tribunal com a procedent, així com pel Jutjat Social 1 de Tarragona sobre una apropiació indeguda de mercaderies i en la vàlida utilització per la empresa de càmeres de videovigilància en conèixer el treballador de la seva existència. L’essencial d’aquesta sentència és explicar els requisits a l’hora de procedir a un acomiadament per apropiació indeguda mitjançant la prova de càmera de videovigilància.

Antecedents:

  • En data 18-1-18 s’acomiada el treballador per haver-se apropiat indegudament de mercaderies de l’empresa i del client per al seu consum particular tal com consta a les imatges obtingudes per la càmera de videovigilància.
    En data 13-6-14 Es van reunir membres del Comitè i l’empresa aixecant-se acta en què es comunica que els sistemes d’enregistrament poden ser utilitzats com a base per a una actuació disciplinària laboral.
  • Amb data 25-2-15 es notifica a l’actor recordatori de la normativa comercial i del sistema d’enregistrament. Aquesta comunicació consta signada per lactor.
  • Davant d’irregularitats a l’inventari, l’empresa va col·locar una càmera de vídeo vigilància a l’obrador i va detectar com el treballador va consumir aliments a la zona de treball i va ser finalment acomiadat. La càmera ja no està instal·lada.
  • La sentència d’instància declara la procedència de l’acomiadament del treballador per entendre acreditat que s’havia apropiat indegudament de mercaderies de l’empresa i del client per consumir-les.

Anàlisi de la Sentència núm. 24/2019 de 8 de gener del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya:

La sentència ressenyada detalla, entre altres coses, la validesa de la utilització de càmeres de videovigilància per sostenir la procedència d’un acomiadament disciplinari. El recurrent denuncia infracció de l’article 193 c) LRJS relatiu a la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 9 de gener de 2018. Aquesta sentència fa referència a un acomiadament utilitzant com a prova els enregistraments obtinguts mitjançant càmeres videovigilància en vulneració d’un dret fonamental, de manera que la prova es va obtenir de manera il·lícita.

L’absència o la deficiència d’informació en els supòsits de càmeres de videovigilància exigeix la ponderació de drets i béns constitucionals en conflicte. D’una banda, el dret a la protecció de dades del treballador i, de l’altra, el poder de direcció empresarial reconegut als articles 33 i 38 CE, concretat a l’article 20.3 TRLET. Són les circumstàncies de cada cas les que determinin si aquesta fiscalització de l’empresa ha generat o no la vulneració d’un dret fonamental en joc.

La instrucció 1/2006 de 8 de novembre, a l’article 3 exigeix als responsables de sistemes de videovigilància complir amb el deure d’informació previst a l’article 5 LO 15/1999, tal com va realitzar l’empresa, col·locant a l’aparador del establiment, en lloc visible, el distintiu informatiu exigit. L’essencial serà determinar si l’enregistrament ha respectat el dret a la intimitat personal del treballador de conformitat amb el principi de proporcionalitat.

En aquest cas, es va informar els treballadors i, en concret el treballador, que l’ús de les càmeres de videovigilància a diverses zones de l’empresa podria ser utilitzat per imposar sancions disciplinàries als treballadors.

L’enregistrament es va obtenir d’una càmera instal·lada posteriorment a aquesta comunicació. Això no obstant, això va ser per les sospites de l’existència d’infraccions laborals, de manera que l’empresa va exercitar el seu dret conforme l’article 20.3 TRLET, sense que s’apreciï mala fe o abús de dret a la facultat de control del compliment de les obligacions laborals .

Cal tenir en compte que la càmera de videovigilància es va instal·lar i que una vegada detectada la infracció es va procedir a desinstal·lar-la per tal de no allargar injustificadament uns enregistraments que podrien alterar el principi de proporcionalitat.

Un cop detectada l’apropiació indeguda, és nombrosa la jurisprudència que indica que encara que les consumicions efectuades siguin d’un petit import, impliquen la pèrdua de confiança en virtut de la defraudació efectuada de bona fe. Un cop comprovada que la bona fe és violada de manera reiterada en diversos dies en què el control es va fer, l’empresa pot entendre justificat el seu acomiadament disciplinari per transgressió de la bona fe contractual.

Conclusió:

Al nostre parer, allò rellevant d’aquesta sentència ja no és tant la qualificació de l’acomiadament, sinó la licitud dels mitjans de prova i de l’anàlisi que fa la sentència de la proporcionalitat de la mesura adoptada d’acord amb la jurisprudència aplicable.

S’al·ludeix a la Sentència del cas López Ribalda i altres contra Espanya, de gener de 2018 (TEDH 2018/1 amb la diferència que en aquell cas s’havien instal·lat càmeres ocultes sense advertiment de cap mena, personal o general als treballadors, a diferència del que passa en aquest supòsit, a més que aquests enregistraments es van prolongar durant un llarg període de temps, a diferència del present cas que va ser desinstal·lada una vegada es va comprovar la infracció del treballador.

Al nostre entendre, és una excel·lent sentència que ens permet comprovar com juga a la pràctica el principi de proporcionalitat i com es pot utilitzar la prova obtinguda d’una càmera de videovigilància de manera lícita sense vulnerar el dret fonamental a la intimitat.