Estem davant d’una Sentència dictada pel Ple de la Sala del Social del Tribunal Suprem, que ha tingut una important incidència donada la nova interpretació que realitza de el contracte temporal per obra o servei determinats.

El contracte per obra o servei determinats està previst a l’article 15.1, a) de l’Estatut dels Treballadors i desenvolupat reglamentàriament en l’ article 2 de Reial Decret 270/1998, de 18 de desembre.

Aquest tipus de contracte, per a ser admissible, ha de complir una sèrie de requisits:

– Que obra i servei de què porti causa ha de tenir autonomia i substantivitat pròpia dins de l’activitat de l’empresa.

– Que la seva durada sigui temporal però incerta en el temps.

– Que s’especifiqui de forma clara l’obra o servei determinats.

– Que el treballador sigui ocupat normalment en tasques pròpies de l’obra o servei que consti en el contracte i no en altres.

 

Si no es compleixen tots aquests requisits, no seria admissible l’ús d’aquesta modalitat contractual temporal i el treballador seria considerat indefinit.

En aquest sentit, tal com recorda la Sentència aquí comentada, perquè estiguem davant un veritable contracte temporal, no n’hi ha prou amb que s’indiqui el seu caràcter temporal en el text del contracte, sinó que s’han de complir escrupolosament els requisits legalment exigibles.

En el cas enjudiciat, es tractava d’un treballador que prestava serveis des de l’any 2000 en una contracta de manteniment, i estava contractat mitjançant un contracte per obra i servei determinats vinculat a aquesta contracta.

Hem d’apuntar que, al tractar-se d’un contracte anterior a la reforma normativa operada el 2010, el contracte de treball no havia estat transformat a indefinit. Doncs, d’haver estat un contracte posterior a aquesta reforma normativa, al transcórrer 3 anys (o 4 si el conveni col·lectiu preveia tal ampliació del termini), automàticament hauria hagut de ser considerat indefinit.

Malgrat tot, més enllà d’aquest particular, la sentència resulta rellevant perquè aborda una qüestió que acaba tenint un abast molt més general pel que fa a la justificació o no de l’ús d’aquesta modalitat de contractació temporal en determinats supòsits. I, concretament, és el cas d’empreses l’activitat no és altra que la de prestar serveis per a tercers mitjançant contractes mercantils, ja que considera que si aquesta és l’activitat habitual de l’empresa faltaria l’element de la necessària autonomia i substantivitat pròpia, a l’ tractar-se de l’activitat ordinària i estructural pròpia de l’empresa.

 

Aquesta Sentència va tenir un gran impacte en el nostre mercat laboral, ja que són moltes les empreses que la seva activitat principal consisteix a prestar serveis a tercers i per això van a el contracte per obra i servei determinats de forma recurrent, i aplicant aquesta jurisprudència, va haver moltíssims cas en què el contracte de treball ha de ser considerat indefinit.