La patologia soferta per un treballador consistent en un trastorn adaptatiu depressiu no permet constatar, per se, la seva condició de discapacitat. Així, l’acomiadament d’un treballador en situació d’incapacitat temporal que porti com a causa aquesta patologia ha de ser qualificat com a improcedent i no nul.

Malaltia i discapacitat, dos conceptes diferenciats:

En aquest punt és convenient aclarir dos conceptes habitualment assimilats en els diversos pronunciaments judicials: malaltia i discapacitat.

És a partir de la Sentència de Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 11 d’abril de 2013 (assumptes acumulats C-335/11 i C-337/11 “Ring i Skouboe Werge”) que es perfila la definició del concepte de discapacitat , prenent com a referència el que preveu l’article 1 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, text que forma part integrant de l’ordenament jurídic de la Unió Europea des de l’any 2010, i que disposa el següent: ” les persones amb discapacitat inclouen a aquelles que tinguin deficiències físiques, mentals, intel·lectuals o sensorials a llarg termini que, a l’interactuar amb diverses barreres, puguin impedir la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres “.

Això suposa que la malaltia pot equiparar-se a discapacitat si comporta per al treballador una limitació per a la participació en la vida professional i aquella és, a més, de llarga durada.

Aquesta delimitació entre els conceptes de malaltia i discapacitat comporta importants conseqüències, ja que l’Estatut dels Treballadors qualifica com nul l’acomiadament d’un treballador quan tingués com a mòbil alguna de les causes de discriminació prohibides en la Constitució o en la llei o bé s’hagués produït amb violació dels seus drets fonamentals i llibertats públiques.

I, en aquest sentit, la Directiva 2000/78 / CE de el Consell, de 27 de novembre de 2000, prohibeix la discriminació directa o indirecta per motius de discapacitat en l’àmbit de l’ocupació i l’ocupació, establint que hi ha una discriminació directa quan una persona és tractada de manera menys favorable que una altra en situació anàloga per una discapacitat. Per això, es considera discriminatori l’acomiadament d’una persona per raó de la seva discapacitat.

No passa el mateix amb el treballador que es troba en situació d’incapacitat temporal per presentar algun tipus de patologia, ja que la malaltia no és considerada com una causa de discriminació.

 

Anàlisi de la Sentència de Tribunal Superior de Justícia de Madrid nombre 100/2021 de 5 de febrer:

La sentència ressenyada estableix que l’acomiadament d’un treballador que es troba en situació d’incapacitat temporal per trastorn adaptatiu depressiu des de feia nou mesos i mig ha de ser declarat improcedent i no nul, ja que en aquest cas no es pot entendre que aquesta patologia soferta pel treballador sigui assimilable a una discapacitat.

En concret, el treballador afectat presenta una discapacitat de l’35% en el moment en què l’empresa procedeix a la seva contractació mitjançant un contracte temporal de foment de l’ocupació per a persones amb discapacitat. No obstant això, el treballador és cessat quan es troba en una situació d’incapacitat temporal des de nou mesos i mig abans, com a conseqüència d’un trastorn adaptatiu depressiu.

Davant d’aquesta situació, la Sala raona, en primer lloc, que no cal observar que en la relació entre l’empresa i el treballador es desprengui cap discriminació per raó de discapacitat, quan és precisament aquesta discapacitat la raó per la qual es procedeix a la contractació de treballador.

En segon lloc, recorda l’assenyalat per la jurisprudència nacional, la doctrina de el Tribunal de Justícia de la Unió Europea per significar que la situació d’incapacitat temporal no pot servir per portar a considerar el treballador com afecte d’una discapacitat com a factor de protecció davant la discriminació.

En conseqüència, perquè una malaltia pugui ser assimilada a una discapacitat no n’hi ha prou que la durada de la incapacitat temporal s’hagi prolongat en el temps, sinó que a més és necessari que la malaltia patida comporti una limitació que, a l’interactuar amb diverses barreres, pugui impedir la participació plena i efectiva de la persona en la vida professional en igualtat de condicions amb els altres treballadors. I això, amb independència que pogués constar una ulterior declaració d’incapacitat permanent total del treballador, ja que les garanties antidiscriminatòries no estan condicionades a la qualificació legal de la capacitat laboral en els termes específics de la legislació en matèria de pensions de Seguretat Social.

En el present cas, la patologia soferta pel treballador, consistent en un trastorn adaptatiu depressiu, no suposa cap impediment en la seva participació plena i efectiva en la vida professional en igualtat de condicions amb els altres treballadors.

 

Conclusions:

Aquesta sentència reitera el concepte de discapacitat que sorgeix de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, el qual ha estat encunyat per la jurisprudència nacional i per la doctrina de el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, raonant que en el present cas no es pot entendre que la patologia soferta pel treballador resulti assimilable a una discapacitat, ja que no li impedeix la seva participació plena i efectiva en la vida professional en igualtat de condicions amb els altres treballadors.

Per tot això, l’acomiadament de treballador s’ha de considerar com improcedent, però no nul.