Quan un treballador és objecte d’acomiadament, si l’impugna i l’acomiadament és declarat improcedent, l’empresa pot optar entre readmetre’l i abonar-li els salaris meritats després de l’acomiadament o pagar-li la indemnització legal.
No obstant això, quan el treballador acomiadat és representant legal dels treballadors (delegat de personal o comitè d’empresa), aquesta opció no recau a l’empresa sinó al treballador.
Per tant, per a un treballador, que és representant legal dels treballadors, que impugna el seu acomiadament pot tenir una expectativa real de ser readmès en cas d’estimar-se la demanda, no només en cas de declarar-se l’acomiadament nul, sinó també en cas de declarar-se l’acomiadament improcedent.
Què passa amb la seva condició de representant mentre es tramita el procediment d’acomiadament
Fins fa poc, s’entenia que, tot i estar acomiadat, mentre no hagués finalitzat el procediment judicial, el representant podia continuar exercint el càrrec de representant. No obstant això, el Tribunal Suprem ha clarificat que això no és així, sinó que considera que aquest treballador només manté alguns drets.
Concretament, ens referim a la STS 1809/2023, del 25 d’abril (Recurs 4371/2019).
El supuesto de hecho es que 3 trabajadores, con cargo de representación legal de los trabajadores, fueron objeto de despido disciplinario.El supòsit de fet és que tres treballadors, amb càrrec de representació legal dels treballadors, van ser objecte d’acomiadament disciplinari. Impugnat judicialment els acomiadaments, van sol·licitar a l’empresa poder accedir al centre de treball als efectes de participar a les reunions del comitè d’empresa, mentre durés la tramitació del procediment d’acomiadament. Impugnado judicialmente los despidos, solicitaron a la empresa poder acceder al centro de trabajo a los efectos de participar en las reuniones del comité de empresa, mientras durara la tramitación del procedimiento de despido.
Davant la negativa de l’empresa a permetre aquest accés al centre de treball, els treballadors van presentar denúncia davant d’Inspecció de Treball, la qual va ordenar a l’empresa permetre l’accés a fi de garantir el respecte als seus drets sindicals.
Davant de la persistència de la negativa per part de l’empresa, els 3 treballadors van interposar una demanda de tutela de drets fonamentals contra l’empresa. Aquesta demanda va ser íntegrament desestimada pel Jutjat Social 9 de Barcelona, i després del posterior recurs de suplicació dels treballadors, la Sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va confirmar la decisió de la sentència recorreguda.
Interposat el corresponent Recurs de Cassació per a Unificació de Doctrina, aportant com a sentència de contrast la STSJ de Canàries (Las Palmas) de 04/07/1994 (Rollo 59/1994), el recurs va ser admès i, sense impugnació de la part contrària, la Sala Social del Tribunal Suprem, i atesa la transcendència de la qüestió discutida, es va acordar sotmetre-la la discussió del Ple de la Sala.
Doncs bé, finalment el Tribunal Suprem va desestimar el recurs de cassació, confirmant els pronunciaments anteriors. Si bé, és important matisar que aquest pronunciament no nega que els treballadors acomiadats continuïn tenint la seva condició de representants dels treballadors mentre es tramita el procés d’acomiadament, sinó que, entén que, per poder exercir aquest càrrec amb total plenitud, era cal sol·licitar la mesura cautelar prevista a l’article 180.2 LRJS, cosa que en aquell cas les parts no van fer. En opinió del Tribunal Suprem, aquesta mesura cautelar és el mecanisme que l’ordenament ofereix per poder garantir l’exercici de la llibertat sindical en compliment del que preveuen els Convenis 87, 98 i 135 de l’OIT, en virtut del qual, els treballadors han de gaudir d’una protecció eficaç contra qualsevol acte que els pugui perjudicar, per la seva condició de representants dels treballadors, incloent-hi l’acomiadament).
Conclusió
La conclusió que s’extreu d’aquesta STS és que, si bé el treballador amb la condició de representant dels treballadors manté la condició mentre l’acomiadament no sigui ferm, podent presentar-se a eleccions, participar en comitè de vaga, etc. No obstant això, a causa de les conseqüències pròpies d’un acomiadament, l’empresa no està obligada “per se” a permetre-li l’accés a les seves instal·lacions, de manera que legítimament pot denegar dit als treballadors que hagin estat acomiadats, tot i ser-ne representants treballadors , sens perjudici del dret d’aquests a sol·licitar la mesura cautelar prevista a l’article 180.2 LRJS, cas en el qual, si és estimada aquesta mesura cautelar, llavors l’empresa haurà de permetre aquest accés.
Per tant, l’empresa està obligada a respectar la condició de representant dels treballadors als treballadors acomiadats que hagin impugnat l’acomiadament i el procediment judicial està en tràmit. Però, per suspendre alguns efectes propis de tota extinció com, per exemple, l’accés a les instal·lacions de l’empresa, cal que el treballador representant dels treballadors sol·licite la corresponent mesura cautelar prevista legalment.
Abogado y fundador de Marben Abogados, con más de 15 años de experiencia práctica llevando casos ante la jurisdicción social. Es miembro del Ilustre Colegio de Abogados de Barcelona y especialista en derecho laboral, dentro de esta área del derecho en casos de despido y acoso laboral. Es Licenciado en Derecho por la UB, y cursó el programa D.I.N de ESADE (2003). Asiste regularmente al Foro Aranzadi Social de Barcelona desde hace años, y a ponencias relacionadas con Derecho Laboral.
